Les quatre visions d’un mateix viatge

Quatre perfectes desconeguts amb una destinació comuna: l’Índia. Tot va començar tres mesos abans, quan des de CooperantsCaixa els van assignar el projecte que havien de desenvolupar durant 21 dies, en el marc del programa Work 4 Progress.

L’entitat Work 4 Progress permet que els voluntaris facin servir el seu talent per ajudar a desenvolupar l’ocupació als països en què és present. Per això, el David Garín, el Jordi Calvet, la Lola Pardo i l’Álex Larrinaga tenien assignada una tasca concreta relacionada amb les seves habilitats i que van començar a desenvolupar el mateix dia que els van confirmar que la seva destinació era el país hindú. Així doncs, es van posar en contacte amb Development Alternatives (DA), l’entitat que desenvolupa el programa a l’Índia i que ha aconseguit crear més de 500 llocs de treball.

El Jordi i l’Álex, per exemple, havien de treballar en una eina financera que permetés als emprenedors tenir control sobre la seva empresa. Per fer-ho van generar una plantilla Excel que inclogués totes les variables possibles. Com ens explica el Jordi, “aquesta eina els permetrà en un futur tenir més coneixement sobre la seva empresa, estar protegits i més ben preparats d’aquí a uns anys”. L’Álex està convençut que no podria haver estat en un projecte millor: “Ha estat molt enriquidor donar suport a emprenedors i les seves idees ajudant-los a no dependre només d’un ingrés familiar”.

El David té un perfil més informàtic, de manera que li van encarregar la difícil missió de generar una comunitat virtual que funcionés com una xarxa de suport entre els emprenedors. Fins aleshores, les visites i consultes es feien de manera presencial, poble per poble, i això resultava molt lent. Com explica el David: “Una comunitat virtual els permetrà ser més eficaços i fins i tot poder muntar una xarxa de vendes”. El David va dissenyar els wireframes i la Lola hi va afegir la literatura; en aquest cas, va batejar la comunitat amb el nom de Virtual Village. Perquè la Lola hi té molta traça, explicant històries, i en això va consistir la seva tasca: desenvolupar una proposta per a la comunicació digital del projecte i “per fer-ho comprensible ho vaig fer mitjançant un storytelling en directe”, explica.

En el voluntariat s'ha de jugar partit a partit

Lola Pardo

La feina d’un grup de persones que, durant 21 dies, uneixen les forces amb una finalitat comuna i comparteixen cada dia les experiències al voltant del projecte només pot aportar coses positives. Fins i tot de les aparicions dels temuts monsons a l’Índia se’n poden treure coses positives, ja que d’aquelles reunions en què pràcticament no funcionava res per culpa de la pluja, se n’obtenien les millors impressions sobre què podien fer la resta del dia. A l’Índia, convenen els nostres quatre col·laboradors, cal anar “partit a partit”, com ha fet popular Diego Simeone, entrenador de l’Atlètic de Madrid.

Les jornades van ser llargues i profitoses. Després del treball en equip, els quatre “magnífics” d’aquesta aventura van decidir que el running era la millor manera de descobrir l’entorn en què treballaven. No hi va haver descans, llevat dels dies que van anar a visitar els projectes, com per exemple quan van conèixer un grup de cinc dones emprenedores que amb 500 rúpies (6,25 euros) per cap, que en aquest cas eren tots els estalvis que tenien, havien engegat un negoci d’“espècies en bossetes”. Un cas similar al d'altres dones que, en aquest cas, han creat un negoci manipulant caixes d'embalatge. 

Res no hauria estat ni la meitat de productiu si no haguessin tingut l’oportunitat de visitar el territori. El coneixement del terreny és bàsic, i òbviament no tan sols per a la idea de qualsevol negoci. Es tracta d’acostar-se al carrer per enriquir-se emocionalment, al mateix temps que agafes solidesa en allò que estàs fent perquè el negoci tiri endavant. Aquesta va ser una de les idees principals en què van treballar tots quatre.

El punt culminant del viatge va ser participar amb un estand en el Congrés MELA (Bundelkhand) amb l’objectiu de donar suport i assessorament per crear empreses a un centenar de microemprenedors perquè poguessin començar a tirar endavant els seus somnis empresarials. Els microcrèdits, per exemple, acostumen a formar part de l’inici de qualsevol aventura d’aquesta mena.

 

La Lola, el David, el Jordi i l’Álex potser encara no són amics, però sí que reconeixen que són “companys d’experiència”, fins al punt que aquell temps de running que narràvem abans va aconseguir que, per exemple, La Lola arribés a conèixer límits de la seva resistència física que ni tan sols havia intuït mai. Aquests 21 dies sense caps laborals a qui haguessin de reportar van permetre al pòquer d’“enviats especials” poder descobrir per ells mateixos els camins de l’experiència. “Va ser com dur un nen a Disneyland: tot ho vius amb il·lusió i misteri”, coincideixen.

Amb tot, el viatge a l’Índia va esdevenir una vivència inoblidable, poc habitual en aquesta època en què el postureig és, tot sovint, més important que allò que està relacionat amb el cor, els sentits i els sentiments. “Les mirades, els somriures, la discreció de la gent… Tot el que vam viure allà va ser autèntic”, apunten. I deu ser veritat i caldrà tenir-ho en compte, sabent que aquestes percepcions les van palpar de set del matí a deu de la nit, 21 dies seguits: un Gran Hermano en tota regla. Però sense càmeres.